Una fórmula desfasada

Catalunya ha viscut una última dècada trepidant, amb profundes transformacions polítiques, gran mobilització social, dos intents de referèndum sobre la independència, experiències traumàtiques i un trànsit irreversible de la desafecció anunciada pel president Montilla a la desconnexió certificada en seu parlamentària pel president Puigdemont el mes d’octubre passat. No obstant això, el nou govern espanyol presidit pel socialista Pedro Sánchez es disposa a afrontar el conflicte polític amb Catalunya en els mateixos termes i expectatives com ho va fer José Luis Rodríguez Zapatero una dècada enrere, ben bé com si aquests últims deu anys no haguessin existit.

L’Estatut del 2006 i un nou finançament en consonància compromès per a l’estiu del 2008 van ser la fórmula llavors i va fracassar per les dues bandes (Estatut i finançament), tot i les complicitats entre el govern espanyol del PSOE i la Generalitat governada pel tripartit (PSC-ERC-ICV) i presidida per Montilla. Avui, l’horitzó del PSC d’Iceta i sobretot del govern de Pedro Sánchez és, una altra vegada, l’Estatut i un nou model de finançament, tot i que cap dels factors que van conduir al fracàs llavors ha desaparegut ara.

La solució de Pedro Sánchez per a Catalunya, doncs, neix condemnada a un nou fracàs, no només perquè no té en compte els canvis profunds que s’han produït al país aquests anys, sinó perquè no té en compte una realitat social i política marcada per l’existència de presos i exiliats polítics, per la demanda social d’un referèndum sobre el futur de Catalunya, per una persecució judicial en curs a mestres, alcaldes, funcionaris i activistes i per una catalanofòbia àmpliament manifestada des de l’Estat espanyol.