Transformació de la ciutat

Es difícil parlar de la gestió del l’últim alcalde de Lleida, després del que han escrit tan acuradament i justa altres articulistes com Albert Velasco i David Marín. Amb tot, m’atreveixo a opinar sobre els més de 14 anys d’Àngel Ros, amb una gestió sense planificació ni visió ciutadana i ni de bon tros com una capital. M’explicaré. L’any 2014, quan va morir l’exalcalde franquista Víctor Hellín, Àngel Ros va escriure que havia sigut una “bona persona”. Li vaig dir que no n’hi havia prou de ser “bona persona” i que em digués quina o quines obres destacaria de l’època d’Hellín, però es veu que tret de la seua bonhomia només consten l’“adhesión inquebrantable al régimen y a los principios fundamentales del Movimiento”.

I de Ros, què recordarem els lleidatans? Principalment un pont a Pardinyes i una Llotja al mateix barri –per cert, què se n’ha fet, de la ciutat de congressos?–, com a obra faraònica. Ah! I un museu del clima del qual no se n’ha cantat ni gall ni gallina des de que es varen presentar les quatre parets. I què més? Carrers bruts i plens de tifes, parets grafitejades a plaer, mobiliari i senyalització urbana sense cap manteniment... una sensació general de desídia per tot el que te a veure amb el ciutadà del carrer. Un exemple: durant 365 dies no s’ha fet res al mal anomenat parc de les Arts. És allí on fa anys el mateix Ros va anunciar a so de bombo i platerets que s’hi construiria el museu de la Fundació Sorigué, finalment establert a Menàrguens. Els veïns de la zona continuem engolint polseguera i mirant com creixen les males herbes.

Què més quedarà de l’etapa Ros a Lleida? El seu pacte amb Ciudadanos, la dreta més franquista i reaccionària d’Espanya, amb l’acord signat per la llengua. La col·locació d’un més que polèmic i maldestre gendre al seu gabinet; els pactes secrets amb constructores per a concessions opaques; les relacions amb CaixaBank i les dietes i sobresous no aclarits; el menyspreu a l’oposició; les multes denunciades pel Comú retirades del cobrament a polítics i alts càrrecs de l’equip de govern, etc., etc. I com a cirereta del pastís, la cosa més vergonyant, com és pagar amb diners públics el tiquet del taxi del seu sogre, així com els rams de flors dels aniversaris de la seua esposa; misèrrim.

La llista seria inacabable. La manca de transparència amb la liquidació dels pressupostos; o amb l’oposició a retirar els noms de franquistes dels carrers (potser l’explicació sigui que se sent franquista; això explicaria per què se’l va veure desfilant amb les forces d’ocupació de Societat Civil Catalana i els seus adlàters de Ciudadanos i PP), i d’altres coses que em deixo (suport al 155, condemna dels presos polítics, obres de Sixena, llaços grocs, etc.). Amb tot això no es estrany que durant els últims anys hagi ressonat a la Paeria la frase “Ros dimissió! ”. Però ell, com si sentís ploure; la dimissió no és al seu vocabulari. Com a molt, buscar una sortida digna. Primer, col·locar el gendre, i després, a veure si aconseguim una secretaria d’estat o alguna altra cosa de nivell per sortir cames ajudeu-me.

Pot semblar que ara s’està fent llenya de l’arbre caigut. Però resulta curiós que des que va sortir la notícia de que deixava l’alcaldia, no he pogut trobar cap article o comentari laudatori de Ros, tret dels dels seus fidels companys de partit i d’estómac agraït com Montse Mínguez i Fèlix Larrosa i Gómez i la seua muller, així com un comunicat del mateix PSC. Cap entitat de l’àmbit esportiu, cultural, econòmic, o social, que jo sàpiga, ha publicat res on feliciti el ja exalcalde per la seua gestió. La consigna des del seu entorn és fer córrer que “Àngel Ros ha transformat la ciutat”. Així ho afirmen en els seus articles o tuits els personatges que acabo de citar, però no especifiquen on es la transformació. Perquè suposo que no es refereixen als 150 milions d’euros d’endeutament, que han fet de Lleida un dels 100 municipis més endeutats, oi? Ha transformat el deficitari PCITAL? Perquè cada vegada que Ros se l’ha posat a la boca ha sigut per a dir-nos que s’han aconseguit x treballadors més; però el deute del Parc Tecnològic ¿es paga per volum de treballadors o per la generació d’ingressos, que ningú sap quants son, tret d’ell? Ni les despeses. I a l’EMU, ¿li ha trobat una solució per a deixar de perdre-hi diners pel broc gros en els darrers 4, 6, 8 anys? O ja s’ho trobarà qui el substitueixi?

I ara què? Després de la gestió que acabo de descriure sembla que podria ser nomenat alcalde el segon tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme Fèlix Larrosa, a les dependències del qual s’ha cuit el POUM, que ja ha rebut vora 160 al·legacions, més una denúncia davant el TSJ de Catalunya. Més pelut ho tindrà qui el substitueixi la primavera que ve després de les eleccions, es digui Postius, Talamonte o qualsevol altre o en el pitjor dels casos, Ribes. Qui sigui haurà de batallar amb un pla financer rigorós, i girant la ciutat com un mitjó perquè realment es faci la transformació que Lleida necessita, deixant-se d’inversions mastodòntiques, amb una planificació cultural –ara inexistent–, posant fi als favoritismes tant familiars, financers o de constructores i intentant, entre altres coses, que Lleida sigui realment una ciutat per a viure-hi i que exerceixi de Capital de Ponent.