Adeu, Inés

Permet-me que et digui, en primer lloc, que em sap molt de greu que te’n vagis. Durant el temps en què has estat cap de l’oposició ens hem divertit molt. Pujaves a la tribuna del Parlament amb el gest irat, la mirada superba i un excés de suport gràfic. Els minuts que Roger Torrent et permetia confrontar-te –com a bona professional de la crispació– no tenien pèrdua: xerraves pels descosits, i converties cada sessió en un xou mediàtic. Et donaves la raó al final de cada frase, com fan els bons oradors, apuntaves i acusaves. Perquè tu, Inés, no fas política, fas politiqueria. Tantes vegades com has intervingut, autoerigida líder dels humiliats, sempre has parlat del mateix: el monotema, Matrix, el xiringuito, l’adoctrinament, els fugitius, el cop d’estat, no hi haurà indults, jo salvaré Catalunya. Has acusat Torra de rebre el sou de tots els catalans, sense pensar qui et pagava el teu. Fins i tot, en un gest obscè, et vas posar el dit al front per dir-li boig mentre parlava. Amb el teu llenguatge barroer, aposta perquè a l’extraradi t’entenguin, has acusat falsament TV3, sempre demoníaca i conspiradora, de ser culpable de tots els incendis. Com si no sabessis què és la benzina. Has pintat uns carrers perillosos, has erigit la Constitució com a Bíblia i la policia com a déus, t’has valgut de les llistes d’espera per repartir culpes. En fi, no serà el mateix sense tu.