Absolució, no
No és això, companys, no és això. Demanar l’absolució és demanar pietat. Demanar unes penes lleugeres és demanar pietat. Demanar el que sigui és reconèixer la capacitat de l’altre de concedir i acceptar-la. És sotmetre-s’hi. Aquest tribunal no havia d’haver acceptat a tràmit el cas; se n’havia d’haver inhibit. S’havia d’haver declarat incompetent per jutjar la nostra gent. Ara només tenim una reclamació digna: exigir (i no pas demanar) l’anul·lació del judici. No demanar l’absolució sap greu per als jutjats, que ho són perquè van fer allò a què nosaltres els vam empènyer. Per això i només per això, per ells, si hi hagués alguna possibilitat imaginable que els absolguessin, es podria justificar que acotéssim el cap i demanéssim l’absolució; però és que no és el cas. No hi ha cap motiu, doncs, que justifiqui que ens hàgim d’humiliar a reconèixer a cap tribunal espanyol la capacitat de jutjar aquells que el poble vam decidir que fossin els nostres governants.
Barcelona