Preguntaria a hom qui, si us plau, ens ho pogués explicar –polítics, entesos...– si aquestes mesures que s’estan implementant, i que jo qualifico d’inhumanes –englobades dins l’esgarrifós epígraf de “distanciament social”–, s’aniran atenuant a mesura que, previsiblement, ho faci la càrrega letal d’aquest virus, o bé han arribat per crear un pòsit de costums que acabarà definitivament per aïllar-nos? Tenint en compte que ben aviat ens començarem a habituar a interactuar a través de planxes de metacrilat, a les funestes separacions de seguretat que impossibilitaran la més mínima confidència i a la consigna, fal·laç, que qui no ens besa o abraça ho fa per sanitosa bona voluntat... Parlant clar: consentirem de veritat renunciar a ser persones? Ens deixarem prendre aquesta necessitat de ser-ho? Ei, que no és parlar d’una cosa menor, eh? Ni una niciesa qualsevol. Que és parlar de drets bàsics! Potser la solució serà tornar voluntàriament a confinar-nos a casa. I només sortir-ne a estones, a prendre l’aire solitàriament. No debades (potser) algú va assimilar el mot pau a les quatre parets que encerclen l’espai interior del que hem vingut a convenir com a llar, i a posseir com a nostra. Devia estar pensant en el futur, ara fet ja aquest present que ens interroga?