La jove del net del Pirata

M’agradava moltíssim llegir Manuel Cuyàs. Estic de dol intel·lectual i també de dol pels qui l’estimaven.

Nuria, sense accent perquè va néixer a l’Argentina, filla d’una mare admiradora de Núria Espert, tenia marcat als estels enamorar-se del besnet del Pirata, i creuar l’Atlàntic en sentit contrari de l’ancestre de novel·la del seu marit.

Nuria, la jove argentina de Manuel Cuyàs, devia encisar el sogre. Ella, nascuda en un món sense “Nurias”, que quan sentia “Núria” sempre anava per ella, va anar a raure en un món de Núries, a casa i al carrer; un món on, si sent “Núria”, potser no va per ella, i on ha de dir que no li posin accent al seu “Nuria”, que ella és argentina.

La vaig conèixer en un context acadèmic durant quatre anys, de vespre-nit, quan els joves i adults de fora, i que treballen tot el dia, acudeixen amb voluntat de ferro a estudiar català.

Nuria ens fascinava a l’aula (com devia complaure el sogre il·lustre, en Manuel Cuyàs!), i no perquè té els cabells més bonics de l’Argentina, sinó perquè ha dut el do de la paraula d’aquella terra.

Un dia, en un exercici, els vaig demanar la descripció de la sala de casa seva, i la Nuria explicà un conte de fades de motllures, sostres alts, entapissat de seda, mobles isabelins, balcons a la rambla. Era el Saló del Pirata, on diu la Nuria que perquè el puguin contemplar tots, però sobretot el petit de la casa, hi haurà un retrat del seu sogre estimat, còmplice de tantes converses, Manuel Cuyàs.