opinió
El valor social de la cooperació
En el 10è aniversari de l’Observatori de la Cooperació Publicoprivada (CPP) en les Polítiques Sanitàries i Socials del Programa Partners d’Esade i La Unió, volem fixar els reptes d’aquesta col·laboració observant la qualitat de la governança i la contribució social.
Estats i organitzacions mostrem el compromís amb els objectius de desenvolupament sostenible. Precisament, un està constituït per les aliances. Dintre d’aquestes, la CPP engloba les múltiples formes de cooperació entre administració pública i empreses. Aquest plantejament permet crear col·laboracions intersectorials per aconseguir objectius comuns i d’interès general, així com superar en gran mesura desconfiances i prejudicis ideològics.
En els països de l’OCDE, el percentatge de CPP sobre el PIB és del 14%. En països més rics i amb un bon nivell de benestar, el percentatge està molt per sobre de la mitjana: Holanda, un 21%, i Finlàndia, un 18%. En canvi, en països que funcionen pitjor, el percentatge és més baix: Grècia, un 11%; Turquia, un 11%, i Espanya, un 10%.
Dels 36 països de l’OCDE, l’Estat espanyol se situa en el lloc 26 quant a eficiència de la despesa pública i, com a catalitzador de millora, es recomana la CPP, la flexibilitat d’estructures i marcs normatius, i la productivitat del sector públic.
Partim d’un model propi de prestació de serveis sanitaris i socials: la concertació, que a Catalunya representa més del 65% de la xarxa sanitària pública. Un model de gestió de serveis públics basat en la CPP i en el compromís de la societat civil que aporta infraestructures i equipaments, coneixement, talent, innovació, capacitat de gestió i compromís social. Aquest model aposta per una administració forta i professionalitzada que governa les polítiques públiques, marca prioritats i procura la millor assignació dels recursos. Amb recorregut de millora, creiem que aquest model ha estat i és un model d’èxit avalat per resultats.
Sovint sembla que l’objectiu final no sigui tant la millor manera de prestar el servei públic sinó qui el presta, contraposant models. Fins i tot ara quan es parla de blindar la sanitat pública per fer front a la Covid-19 es vol aprofitar el moment per orientar la provisió a un model de gestió directa sota el règim administratiu i funcionarial, confonent la gent que no fent-ho es privatitzarà la sanitat o, el que és pitjor, hi haurà mala praxi, i tot això sense posar cap dada en termes relatius sobre la taula que ens permeti legitimar les decisions des de l’ètica de l’eficiència dels recursos públics.
Concebre el debat públic com un joc de suma negativa entre sectors confrontats, és contrari a l’objectiu principal de la política i la raó per la qual la política adquireix legitimitat, que és la recerca del bé comú, la recerca de solucions efectives a les necessitats socials.
Dos de cada tres pacients de Covid-19 ha estat atès a la sanitat concertada. Alemanya, un dels països que han donat una resposta més efectiva a la Covid-19, atribueix l’èxit a la flexibilitat del seu model de CPP.
Cal implicar la població en aquest debat i explicar què vol dir la col·laboració publicoprivada a la xarxa pública i què vol dir la gestió directa i prescindir de centres d’excel·lència com el Clínic, Sant Pau, Sant Joan de Déu, Puigvert, Guttmann..., hospitals comarcals i de proximitat territorial com Althaia a Manresa, Palamós, de centres d’atenció primària com Vallcarca o Sardenya, de més del 85% de centres sociosanitaris i de salut mental del país. Vol dir que els recursos addicionals que demanem que arribin a la sanitat pública s’hagin de destinar a desplegar una oferta alternativa en comptes de millorar condicionals laborals, inversions i equipaments, recerca i innovació, reduir llistes d’espera...
Estem en un moment molt delicat de les finances públiques, on competeixen moltes necessitats, i on cal més que mai sumar capacitats des d’un bon lideratge públic que vetlli pel compliment de l’interès comú. A Catalunya això ja ho tenim, el Siscat, on centres de l’ICS, de fundacions, ordes religioses, fundacions municipals i entitats privades treballen en xarxa i coordinadament. No és el moment d’excloure, és el moment de reforçar el treball col·laboratiu, de sumar capacitats i recursos per poder atendre millor les persones, i d’exigir transparència de resultats a la ciutadania. I això requereix un debat polític de qualitat, sustentat amb dades, en què professionals i ciutadans confiïn.
Per tal de contribuir a un debat més serè i amb rigor, acompanyats de més de 30 experts de l’àmbit públic i privat, hem analitzat la resposta i els reptes de millora de la CPP, que s’han recollit en forma de decàleg a La contribució social de la col·laboració publicoprivada en els serveis sanitaris sanitaris i socials: deu propostes de millora: col·laborar per assolir els reptes socials, implicar i empoderar els professionals, millorar la governança, compartir els objectius, enfortir la confiança, valorar la dimensió del ciutadà en el seu rol de contribuent, potenciar el sector privat com a agent productor de valor públic i social, superar la dicotomia ideològica, i avançar en la narrativa de la CPP més enllà de centrar el debat en canviar el seu nom.
Com afirmava Virginia Burden, la cooperació és la convicció plena que ningú no pot arribar a la meta si no hi arriben tots.