Neró i Trump
Recordeu el film Quo Vadis? Resulten inevitables les semblances entre l’emperador Neró i Donald Trump: demagogs, dèspotes, amorals, extravagants, egòlatres... envoltats de cors d’aduladors d’unes preteses virtuts polítiques i literàries (els versos rebels que treien Petroni de polleguera, els tuits tòxics que han consagrat el gènere fake). Tots dos oradors incendiaris, exculpant-se dels seus desgavells i bogeries: la crema de Roma fou obra dels fanàtics cristians; la pandèmia i la derrota electoral, dels enemics acèrrims dels republicans: la CNN i la premsa liberal.
L’assalt al temple del Capitoli per turbes trumpistes (al film en veien un altre de signe contrari) i el seu fallit putsch han mostrat les cares de la vergonya i de feblesa de la sobirana de les democràcies mundials, i alhora l’apagada de la bona estrella que guiava el seu llinatge (trump: trumfo). Però com diuen en anglès: “The game is over” (el joc s’ha acabat). Si la democràcia nord-americana vol recuperar la seva imatge de fortalesa i lideratge, no hauríem de trigar gaire a veure “el magnat de la cabellera daurada” vestit com un Dalton presidiari en una de les garjoles federals per a plutòcrates, que de tota mena n’hi ha al país de l’Oncle Sam. Entre murs i reixes podria encetar les seves memòries manllevant el cèlebre epígraf neronià: “Qualis artifex pereo” (Quin gran artista / polític que mor amb mi).
Palau-saverdera (Alt Empordà)