Les Adelines 2
M’agradaria contestar l’escrit de la Sra. Sara Muñoz, de la seva columna del 24-12-20.
Fa 53 anys que ens vàrem casar i vàrem anar a viure a Madrid, ja que el meu marit en aquells moments hi treballava. El nostre primer fill va néixer de 7 mesos, però amb un pes d’1,7 kg. Hauria d’haver viscut.
Jo, primerenca, un lloc estrany, sense noció de res, per una mala gestió d’una infermera, el meu fill va morir a les tres hores d’haver nascut.
Tota la culpa, de l’infermera. El metge tenia molta fama, era una bona clínica; però no el va avisar a temps.
En trencar aigües hi vàrem anar i, en no tenir dolors, ens va fer marxar a casa fins a tenir-los. Cosa que va passar al cap de tres o quatre hores.
Ens vàrem esperar en una habitació molt bonica, tota preparada per al nostre nadó.
Quan va arribar el metge, tothom a la sala d’operacions, infermera, monges i tothom corria. Llàstima que no ho fessin prou bé.
Va passar molt de temps i moltes coses, fins que va néixer i se’l varen emportar corrent a una incubadora.
Jo portava un pes a sobre la panxa, sense poder-me moure.
Al cap de tres hores entra la monja tot rient dient que el nen era mort.
Jo també volia morir, ja no vaig poder aguantar més.
Van canviar tota l’habitació i ja no quedava res, ni l’esperança.
Jo no vaig poder conèixer el meu primer fill.
La ràbia més gran va venir al cap de 10 dies; van anunciar el naixement d’un príncep, fill del futur rei d’Espanya. Quina alegria!
Banyoles (Pla de l’Estany)