M’agrada visitar el meu antic carrer, veure el que va ser casa nostra. Entrada de fosc. L’última llum de la tarda lliura un combat (inútil) contra la llum dels fanals, que ja s’han encès. Condueixo. Poso el volum de la música a tot drap. La cançó que sona eleva aquest meu món, desaparegut però fet de memòria viva. Tot i que vaig a poc a poc, desaccelero encara més quan veig que, de la plaça de l’església, surt una rua de gent disfressada. Festius, s’acompanyen de tambors i gralles. Ballen. És carnaval. Una dona que té mig cos a dintre d’una bombolla de plàstic transparent, surt del grup per caminar de puntetes i de pressa en direcció al meu cotxe. Amb vehemència em tusta la planxa de la porta del costat del conductor. Apago la música i abaixo el vidre. I ella, amb les seves pigues artificials tan ben trobades i els llavis pintats de color carmí, obre una finestreta de la bombolla i m’etziba: “¿No has vist el senyal de prohibit el pas als vehicles?” No, no l’he vist. Darrere seu, algú li diu que potser la tramuntana que bufa l’ha tombat. Però ella no es deixa intimidar i hi afegeix: “Els pixapins no coneixeu el barri vell del poble i us emmerdeu a fer el turista amb el cotxe i després us costa sortir-ne!”

Aturo el cotxe i deixo que la rua flueixi pels laterals. Carnaval és un ball pensat perquè entre l’interstici d’una màscara superposada a la màscara original ens sigui més fàcil poder cantar les veritats. Té tota la raó, la dona bombolla. Ens emmerdem i no sabem sortir d’aquest dèdal de carrers, d’aquest xuclador de la memòria. Absències. On sou, gent del meu carrer? Us en recordeu que només de nit tancàvem les portes amb clau? Can Merla i els renecs dels jugadors de cartes han quedat sepultats per un bloc de pisos. Del carrer, en puc precisar el punt concret on va morir el pare. Al lloc on avui hi ha la biblioteca municipal, abans hi havia la carreta amb què enterraven els morts. Sigui on sigui, sota la seva lona encara hi fulgura el big-bang del meu primer petó.