Haurem de començar a revisar l’aplicació de feréstecs com adjectiu a un animal, perquè la frontera entre habitats diferenciats, espais on no entraven, com ara les ciutats, està desdibuixat, i pel que sembla també els animals perden pistonada allà on haurien de ser forts, enmig de la natura.

Amb la pandèmia, i mentre estàvem reclosos cadascú a casa seva, quan només sortíem emmascarats, van córrer unes imatges on es veien animals salvatges entrant a les ciutats, tothora que no hi havia activitat humana que els destorbés. Perquè és clar que els humans hem anat ocupant espais a la natura, i fins i tot en les teories sobre l’origen de la pandèmia s’apuntava això: que entrar al cor de la selva ha desvetllat la “fera ferotge”, la que cantava Ovidi Montllor.

Des de fa un temps les espècies invasores, ja siguin els milers de cotorres, que fan competència en el seu vol als dibuixos d’estornells, ja siguin els conills que tornen a ser plaga, ja siguin els cabirols o els crancs blaus que s’han multiplicat, ja siguin les paneroles o les rates que estan desmarxades, ja siguin els senglars que es disputen una illa de l’eixample, una plaça mercadal, o una avinguda Catalunya a qualsevol ciutat o poble del país.

Hi deu fer a banda d’aquells que han comprat una mascota i se n’han desentès, ni la conducta incívica d’aquells que llencen runa sense mirar-s’hi que ni les terres cada vegada menys conreades fan de barrera als boscos, ni el nombre de caçadors actius és suficient com per tenir a ratlla aquest creixement desbocat. I també canvia la sensibilitat d’aquells que troben que els animals se’ls ha de deixar fer la seva.

Al costat d’això ens arriba la dada de l’informe Planeta viu que fa cada dos anys l’ONG WWF que les poblacions de vertebrats s’han reduït un 69% des del 1970. La dada aixeca l’alarma sobre la pèrdua de biodiversitat. Som davant d’una doble crisi segons aquest informe: la climàtica i la pèrdua de diversitat i degradació de la natura. Una crisi contínua, els sots feréstecs s’han fet cada vegada més grans.