Dgaia com els crancs

La darrera proposta de la Direcció General d'Atenció a la Infància de crear petits nuclis de convivència per atendre els infants al seu càrrec ha estat molt ben rebuda pels professionals del sector. Aquesta mesura permetria atendre els casos d'una manera més individualitzada, normalitzada i integradora, lluny de la massificació i pèrdua de la proximitat tan necessària que es produeix als grans centres, com els antics hospicis, que en alguns moments havien allotjat –per dir-ho d'alguna manera– més de 300 infants. És clar que això avui ja no passa, o potser sí? La proposta de creació a Girona d'un gran centre, per bé que dividit en dues unitats al mateix edifici, que en el millor dels casos allotjarà més de 50 menors de totes les edats qüestiona aquest plantejament. Però no dèiem que volíem fer unitats convivencials més reduïdes? Fa de mal dir, però a qui treballa en aquest àmbit ja no li estranya el tarannà de cranc de la nostra administració, que mira cap a una banda i camina cap a l'altra. Tampoc s'ha demanat cap opinió als treballadors que afronten el dia a dia d'aquests centres, no fos cas que pensessin per ells mateixos i fins i tot no els semblés una bona idea, gairebé ni una idea. Com es deia abans, “lejos de nosotros la funesta manía de pensar”. En aquests casos allò que sol passar quan es demanen explicacions –i tens la sort que te les ofereixin– és el recurs a unes fórmules que semblen tretes d'un manual d'autoajuda d'administracions en crisi, que remeten a les necessitats, pressupostos i oportunitats, per bé que aquestes no sabem quines són, i que si hi intentes aprofundir no trobes ni la lot.