Porta Perales i el Barça

Des de la premsa de la caverna, el Barça està rebent, a causa del seu suport al referèndum, crítiques contínues, algunes menystenidores i insultants amb la seva història. Un exemple és l’article Barça, de Miquel Porta Perales a l’ABC (19 de maig), on afirma que ningú s’ha d’estranyar de l’adhesió del club al referèndum, perquè “el Barça sempre ha estat al costat del més fort”. I, com a prova, explica com el febrer de 1974 Agustí Montal i la seva junta directiva van ser rebuts en audiència per Franco a El Pardo i com van visitar després el secretari general del Movimiento amb motiu del 75è aniversari del club. Afirma que, després de retre homenatge al Caudillo, es va sumar a la Transició convertint-se en “refugi de demòcrates i vehicle dels anomenats drets nacionals de Catalunya”.

Recórrer al tema de les visites i les medalles al règim de Franco és jugar brut, perquè pretén ignorar les fortíssimes pressions a què estaven sotmesos en aquella època els dirigents d’institucions importants com el Barça, exercides per personalitats franquistes catalanes tan importants com Juan Gich, delegat nacional d’Educació Física i Esports, i Pablo Porta, president de la Federació Catalana de Futbol i posteriorment de l’espanyola.

A banda de la seva immensa mala bava quan tracta el Barça com un club oportunista, mancat de principis i mogut només pels interessos polítics de cada moment, Porta Perales demostra una profunda ignorància del que és i del que ha estat la història del club, ja que per a aquest senyor el compromís del Barça amb el país va començar a partir de l’arribada de la democràcia, oblidant que ja hi era, pràcticament, des dels seus inicis, com quan, per exemple, va adoptar el català com a llengua oficial el 1916; o quan es va adherir a la campanya a favor del projecte d’Estatut de 1919, promogut per la Mancomunitat; o com quan el mateix president Montal va catalanitzar la vida del club durant els darrers anys del franquisme.