Micromasclismes, no: microcervells

Carta oberta als conductors (i/o acompanyants) dels cinc cotxes que, amb poca estona de diferència, diumenge passat, pels volts de les onze del matí, circulaven pel pont de Fontajau i varen tocar el clàxon a la nostra neboda de 16 anys que anava sola fent fúting per la vorera per arribar al parc de les Ribes del Ter. La noia és forta però va tornar a casa molt enrabiada, i això no us ho perdonem, colla de rucs. Hi ha qui parla de “micromasclismes” per definir aquestes petites coses que fan la vida impossible –entre altres motius, per reiteratives i repetitives i estúpides– i que han d’aguantar les dones (no importa l’edat ni la condició). Hi ha qui encara troba divertit o simpàtic o anecdòtic o que no n’hi ha per a tant fer un xiulet al pas d’una dona, dirigir-li una frase (normalment farcida d’exabruptes i acabada amb una exclamació) sense solta ni volta o que des de la protecció del vehicle sigueu capaços de llançar improperis cridant i tocant el clàxon...

Ja n’hi ha prou, imbècils. Ens heu ensenyat que la definició més correcta per a aquests comportaments és la de “microcervells”, els vostres, tites micropetites. Estem convençuts que aquests cinc energúmens no llegiran aquestes quatre línies (massa esforç per a les seves cinc neurones), però que sàpiguen que tota l’energia negativa acumulada des dels cinc clàxons de diumenge fins avui, els la dediquem, amb el desig que ho paguin amb escreix. El vudú no falla mai.