El dret de pensar

En certa ocasió em contaren que en una cantonada, assegut a terra, s’hi trobava un pidolaire. Pel davant passà un lladre d’aquests de coll blanc i, al creuar-se les mirades, el lladre increpà al pidolaire: “El fill de p... ho seràs tu!” El pidolaire, sorprès, li contestà: “Però si jo no li he dit res!” “No, però ho estàs pensant!” Després de la rialla que em provocà l’acudit, tot seguit vaig reflexionar sobre com cada un d’ells havia arribat a la seva situació. El pidolaire podia ser una d’aquelles persones que havien amortitzat bona part de la hipoteca, es quedaren sense feina i els bancs s’engoliren tot el seu patrimoni deixant-les moroses per a tota la vida. El lladre de coll blanc, causant de tanta misèria, podria ser –és!– el polític corrupte que, conxorxat amb els bancs, deixa que aquests siguin rescatats amb diners que han pagat els ciutadans amb els seus impostos (inclosos els del pobre captaire) i que els bancs, que com a penyora podien haver deixat els pisos usurpats per a beneficis socials, es quedin al marge de tota responsabilitat. Això és el que permeten els qui ens governen. Això que li ha passat al pidolaire ha passat a tanta i tanta gent, que jo crec que obtenint la independència tot podria millorar molt, inclosa la situació del captaire.