Opinió

Una o dues

Durant el debat per a l’aprovació de la llei del referèndum al Parlament, el Sr. García Albiol començà la seva intervenció dient que parlaria d’Espanya. No podia ser d’altra manera, parlaria del que sap, perquè de Catalunya, ell, com tantes altres persones, no en saben res ni volen saber-ne res: la nació és una, és la que té estat i govern i, per tant, poder, i aquest és feliçment gestionat –tot i els sovintejats escàndols– pel partit en què milita. No cal confrontar orígens ni circumstàncies i, per descomptat, les disquisicions tan inútils com absurdes sobre els termes nació i nacionalitat, que es substanciaren en el nostre retallat i desvalgut Estatut, foren només la fingida complaença d’uns polítics unionistes que, cofois, el presentaven com acceptació d’uns mínims drets que mai tingueren intenció d’entendre, ni menys d’aplicar honestament. La invalidesa política de Catalunya ve de lluny, donada per la beatitud d’un sant i també per la ineptitud dels seus propis fills per encertar a governar-se, més donats –potser– a un fàcil vassallatge que a la creació d’una política pròpia; d’altra manera no es pot entendre què caram fan els Socialistes de Catalunya sortint de l’hemicicle barrejats (o units) amb la dreta unionista, el seu inefable líder segueix somniant en el follet federalista. I l’esquerra d’infinites sigles, què fa? Els líders de casa evidencien les mancances pròpies, el camí del vassallatge deu ser millor. Un amic de parla castellana realçava la feina quan era difícil fer-la, dient: “Oye, tú, allí con dos cojones...” Això, precisament, em venia al cap contemplant el tremp de la senyora presidenta del Parlament.

Barcelona

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.