Ni monarquia ni república

Aquesta és la resposta que et donen al Canadà, Austràlia, o Nova Zelanda, quan els preguntes quin és el règim del seu país. Tres països que van formar part de l’imperi britànic fins a les respectives Acts of Independence concertades amb el govern britànic. En realitat, el nom oficial del seu règim és dominion, és a dir, domini. Curiosa manera de ser independents, però no estranya per als catalans coneixedors de la nostra història. Compartir un mateix cap d’estat en un règim independent o gairebé era normatiu durant la monarquia hispànica dels Àustria, una monarquia on els catalans parlàvem del “rei nostre senyor (dominus)”, no del nostre “propietari” com a la Corona de Castella. És a dir, des de la tradició política catalana, érem un domini, no cap província. Potser això explicaria la fallida del nostre republicanisme històric (1640, 1931: 2017): oblidar la nostra tradició política de domini, a diferència del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. És veritat que la dinastia borbònica no ens ho ha posat gens fàcil des del Decret de Nova Planta, però en la Transició postfranquista tampoc no s’han sabut jugar les cartes amb l’estratègia necessària... Cartes que apareixen a la Constitució de 1978 sobretot amb el terme “nacionalitats”, i amb els “drets històrics” de l’Addicional Primera. O potser m’equivoco...