La marató de diumenge

Vaig córrer la marató de Barcelona de diumenge passat i m’he tret dues espinetes. Fa dos anys vaig haver de plegar al Km 23 per una lesió. L’any passat no estava recuperat i no la vaig córrer. He acabat la meva 46a marató. He gaudit molt. He patit molt. La gent m’ha animat sense parar en veure un octogenari corrent i això m’ha donat forces. M’han acompanyat dos amics durant dos trams. He vist més noies que mai corrent. He gaudit molt. He patit el que no està escrit. He vist un noi que corria amb una cama ortopèdica i he pensat que no tenia dret a queixar-me. M’han desitjat sort coneguts i desconeguts. He correspost com he pogut aixecant el braç. He picat la mà estesa de molts nens i nenes. M’ho he passat molt bé. M’ho he passat molt malament. La part de dalt de la Diagonal se m’ha fet curta. La Diagonal de la part de baix se m’ha fet llarguíssima. I des del Km 30 al 42 ni ho explico. Els últims 195 metres els he fet amb els ulls humits. M’he emocionat en més d’un moment, especialment en passar pel Km 23 i en creuar la meta. He fet un temps de 6 hores i 16 minuts. M’han abraçat a l’arribada amics i familiars, emocionats com jo. M’han penjat una medalla amb colors. He patit. He gaudit. Començo a pensar que l’any que ve hi tornaré.