La Barcelona que volem

Barcelona ha perdut part del seu encant i la gent que tenim certa edat patim els excessos delirants de la senyora Colau. No tenim edat per anar en bicicleta i caminar avui per la ciutat és un perill per al vianant. Gent badant amb el mòbil, bicicletes per la voravia i contra direcció, patinets, etc., i per a més inri carrils bici sense bicicletes i grans embussos per haver reduït els dels automòbils. Abans d’implantar el carril bici, per exemple el carrer de Ganduxer a les hores punta era un calvari, ara és més que un calvari, és un Gòlgota, la guerra del més fort, a veure qui barrant el pas passa primer. A l’avinguda Pau Casals, l’embús sigui l’hora que sigui és una realitat i arribar a la plaça Francesc Macià, un patiment. El transport públic ha millorat però no cobreix tots els àmbits de la ciutat. Caminar és un bon esport però amb les xacres de l’edat per Barcelona és un veritable desfici i un perill a cada pas que fem. Els que tenim cotxe l’agafem no per gust, sinó perquè ens és una necessitat malgrat el problema cada dia més agreujat de l’aparcament. Ara per acabar-ho d’adobar el gran projecte Colau, la unió dels tramvies per la Diagonal quan tots sabem que més que una solució a la descongestió serà un problema afegit als que ja tenim. Embussos a dojo que dificultaran el trànsit rodat sigui públic o privat. La simulació feta pel RACC és una realitat que no podem obviar, al seu pas els tramvies aturaran la circulació dels carrers que creuen la Diagonal i si hi sumem els obligats canvis de sentit d’aquestes vies, el caos estarà ben servit.