La vida són dos instants

Aquestes paraules estan amarades pel sentimentalisme, ja que, les darreres setmanes han estat molt estranyes; m’he adonat que la vida són dos instants, que les persones acostumem a estancar-nos en les parts negatives de la vida, que el patiment forma part de la nostra existència i que aquesta acaba amb la mort. M’he adonat que les persones donem per suposat que la gent sap el que creiem o pensem i per aquest motiu deixem de dir un simple “t’estimo”; m’he adonat que un adeu pot ser l’últim, que una paraula pot ser més dolorosa que una ferida de llança i que un silenci pot arribar ser pertorbador. Deixem de viure el present perquè pensem en el futur, deixem de banda els moments de goig i alegria perquè sabem que són efímers. Si no podem celebrar els bons moments, perquè pensem en els mals, quan els celebrarem? Si no vius ara, quan viuràs? Per què no podem viure el present, deixant de lamentar-nos pel passat i maleint el futur? Decidim mitjançant el cap i actuem a partir del cor, és a dir, no tot el que pensem es correspon amb el que fem, i això no és hipocresia, és senzillament falta de voluntat, falta d’una llum renovadora, falta de Déu. Déu perdona el passat i proporciona esperança per al futur, no demana que ens reprimim, sinó que estimem; ens dona la clau per assolir la felicitat, i quantes vegades hi hem renunciat i hem reduït la nostra existència a la momentaneïtat? Si no assolim la felicitat és perquè no volem.