La motivació d’un avi

Per què corro a una edat (en compliré 80 enguany) en la qual, normalment, la gent no ho fa? I menys encara córrer maratons, com a la de Barcelona fa uns dies? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Corro per tractar que el cervell estigui atent. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tant com pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. Amb ànims. I ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny el moment en què no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que mantenir la forma física i mental no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar a la loteria o al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part, omplint cada dia, mentre es pugui, la guardiola de la vitalitat.