Martin Luther King, avui

En el camí cap a la llibertat (en el cas que ens ocupa, la fi de la segregació racial), Martin Luther King optava per la resistència no-violenta, “que combina la fortalesa d’esperit amb la tendresa de cor”. Rebutjava que la conquesta dels drets civils s’aconseguís mitjançant mètodes menyspreables com la mentida, la malícia, l’odi i la violència. Aquesta és una gran lliçó, també avui. Però King anava molt més enllà de la lluita pels drets de la comunitat negra. Fou molt crític amb el capitalisme que condemna a la pobresa milions de persones; també amb una societat consumista que deïfica els diners i exilia la compassió. S’oposà a la pena de mort, a la guerra i al militarisme. L’ésser humà no podia romandre passiu davant la manca de justícia. En aquest sentit, subscrivia allò que Ralph Waldo Emerson havia dit en alguna ocasió: “Qui vulgui ser un home ha de ser un inconformista”. Aquests dies haurem vist individus amb molt de poder reivindicar la figura de King, encara que estiguin als antípodes del seu pensament humanista. La hipocresia pot ser infinita, certament. Quants inconformistes del passat són avui súbdits acrítics del sistema? Sí, no podem deixar de ser inconformistes, tanmateix. Des del pacifisme i la no-violència, això sempre. Encara que puguem ser acusats, finalment, de rebel·lió. Així estan les coses avui.