Que no ens tallin les ales

No m’agrada el rumb que està prenent el nostre país respecte a la llibertat d’expressió. Tots sabem que aquest és un dret fonamental contemplat en la Declaració Universal dels Drets Humans. I hem vist els últims casos de músics condemnats a presó per expressar els seus pensaments en temes musicals o per publicacions en aplicacions com Twitter.

Tot això ens recorda una època molt llunyana en què pensar diferent o ser diferent era sinònim de buscar-se problemes. Si ja no podem expressar el que sentim en una cosa tan universal com la música o en la nostra pròpia xarxa social, què ens queda?

Fins quan permetrem que ens diguin què podem fer o pensar?