De quin color deu ser l’odi?

Saben vostès per què a la pel·lícula Inside Out (2015), la famosa producció de Pixar sobre les emocions bàsiques, només n’hi ha cinc i no apareix la sisena, la “sorpresa”? Perquè dura tan poca estona que no resultava gens fàcil introduir-hi un personatge ni un color: és un impuls excessivament “breu” per al cinema. Tinc una altra pregunta: de quin color és l’odi? Òbviament no se li pot associar ni el vermell ni el blau ni el lila ni el verd ni el groc. Aquests ja surten en la pel·lícula de Docter. No és una emoció bàsica sinó un sentiment compost, procedent de l’elaboració –a través del pensament– de la ira, a la qual s’afegeix una mica de fàstic i de tristesa i, fins i tot, unes gotes de por: la basarda de perdre el domini despòtic sobre els altres. L’odi és tan complex que –en la gamma des del verd i vermell fins al lila i blau– es queda “sense color”: l’odi és negativitat pura. Per això no suporta el groc, que –oh, sorpresa!– en la pel·lícula que va distribuir Disney corresponia a la felicitat. Eliminar el groc del món, això és odiar.