Si fóssim nosaltres

La foscor del capvespre se cenyeix sobre el Mediterrani i de sobte, gairebé amb violència, s’encenen els focus de coberta. El seu estrèpit il·lumina les cares dels qui són al meu voltant, cares de cansament, d’angoixa, de dolor. En qüestió d’hores es podria acabar l’aigua potable i el menjar. És un miracle que tanta desesperança no hagi enfonsat l’Aquarius en aquest mar que ja s’ha empassat tanta gent. Escric aquest relat des del meu escriptori, però podria fer-ho des de la coberta de l’Aquarius perquè qualsevol dels seus tripulants podríem ser nosaltres, i mai oblidaríem la travessia. I sentiríem un gran alleujament en saber que Espanya ens vol acollir, tant que arribaríem a ignorar que és la primera mesura electoral-humanitària d’un govern en bolquers que forma part d’una Europa que ha infringit tots els tractats de drets humans perquè, desenganyem-nos, la UE només es reuneix si hi ha diners per repartir. Al final tindrà raó Albiol, que diu que “Espanya no es pot convertir en una gran ONG perquè els recursos econòmics són limitats”. Ho són en part perquè el seu partit ha robat a mans plenes, si no potser encara en sobrarien. Qui no vol repartir ni les engrunes és VOX, que ha anunciat querelles a les persones, entitats o estats –van forts, recoi– que ajudin els qui estan en situació de naufragi, acusant-los de tràfic il·legal d’éssers humans. És d’una repugnància i d’una immoralitat extremes. Això sí que és un naufragi.