Montserrat Oriol

Encara ara que escric aquestes paraules, no em crec el motiu pel qual ho faig. Acomiadar-me de vostè em sembla inversemblant. Vostè és qui ajudava a fer que es creessin il·lusions i somnis als més petits de Darnius. Sense vostè, els Reis Mags d’Orient, no sé si sabrien la direcció per arribar al poble. A la llar d’infants era vostè qui feia possible convertir-se en princesa, en aneguet o en el que un volgués només amb bosses d’escombraries, caixes, pintures i molta il·lusió. Feia néixer esperança i somriures als més petits i als més grans, que els brillaven els ulls de veure als més menuts tan contents. I no contenta amb tot això, seguia transmetent el seu amor per Darnius i la seva gent, organitzant activitats culturals, fent cartells d’actes o escrivint poemes. Admiro la seva dedicació i estima al poble i també la seva manera de mostrar-la i de transmetre-la, ensenyant la part més humana i fent-ho sempre amb el cor. I això Montserrat, també ho feia amb la gent que s’estimava, per això estimar-la era tan fàcil. No puc sinó agrair-li que la meva primera professora i única Sureta em transmetés uns valors que a dia d’avui espero saber-los transmetre la meitat de bé. Desitjo que allà on sigui , estigui amb el seu Xavier. Me’ls imagino i els veig junts amb la Misketa descansant sense sentir porquets roncar; vostè ja sap de què li parlo. L’estimo molt Sureta.