Assumir la realitat educa, no traumatitza

Vivim en temps d’ambigüitats i s’està imposant la imprecisió per tal d’evitar concretar. Es busquen eufemismes i metàfores que evitin una cosa tan normal com dir les coses pel seu nom. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que l’origen d’aquesta manera de fer rau en la política, perquè el “xerrar per no dir res” és una de les seves característiques. El tema comença a ser més preocupant quan es tracta de l’àmbit educatiu. No és cap novetat que, ja fa una colla d’anys, la tendència és buscar alternatives que evitin afrontar realitats, els canvis continuats pel que fa als informes i les notes en són un bon exemple. És l’etern debat: qualificar o quantificar? I en qualsevol de les dues alternatives, com fer-ho per daurar la píndola. Des d’una òptica educativa realista, es guanya alguna cosa edulcorant la realitat? Hom pot pensar que és una manera d’evitar traumes, perquè hi ha qui davant del fet d’afrontar, hi veu un trauma potencial.

Particularment considero que el pitjor trauma és haver viscut en un núvol i aterrar de cop davant de les moltes i variades situacions que ens presenta la vida. La sobreprotecció, a qualsevol edat i en qualsevol de les seves modalitats, per bé que es vulgui camuflar, dificulta el procés de maduració personal, la qual cosa comporta que a la llarga se’n paguin les conseqüències; això sí que és un autèntic trauma.