Opinió

Una Diada per reflexionar

¿Aniré a la manifestació de la Diada com fa més de 30 anys, amb aquella incertesa, quan ens preguntàvem, en veu baixa, si arribaríem als 30.000? ¿Com l’any 2012, quan l’esperança es va transformar en estupor massiu, mirades d’incredulitat, de satisfacció? ¿O bé com les següents: demostracions de força i un cert cofoisme, les primeres; i una sensació de sentir-nos Sísif arrossegant la pedra enorme fins gairebé el cim per veure, indefectiblement, com la roca sempre roda cap avall, les últimes? No. Sé del cert que serem molts, no em sorprendré pas i no estic gens satisfet ni orgullós del que ha passat des de l’1 i el 3 d’Octubre; aquells tres dies ens vam apoderar del nostre destí, aguantant les agressions de la policia espanyola, ni oblit ni perdó, eludint tot tipus de boicots i rebentant les cotilles autonomistes i porugues d’alguns dels nostres partits, aturant el país. Després, República interruptus, abandonada, no defensada, tres dies de silenci, empresonaments i exilis. El dia 11 em manifestaré per la República i recriminaré als polítics, que són majoria al Parlament, l’excés de retòrica i la justesa de fets; també interpel·laré a tothom, a tots nosaltres: mereixem ser lliures quan aviat es complirà un any del segrest d’en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart? Com ho hem pogut permetre els més de 2.100.000 votants, per tant majors d’edat, que hem anat donant suport, aquests darrers anys, als partits que portaven la independència en el seu programa i hem votat el 9-N i l’1-O? Com ho permetem, encara avui?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.