Independència, emocions i raonaments

En l’aspecte emocional entenc el desig de molts independentistes de voler la República Catalana de forma immediata i defensar-la amb grans mobilitzacions pacífiques. L’entenc perquè hi tenim tot el dret. Necessitem alliberar-nos d’un Estat que ens espolia, ens margina i respon a les nostres demandes amb menyspreu i violència. La reacció emocional és justificada i dona força al nostre projecte, però una estratègia no es pot basar només en les emocions. Per tenir èxit cal també valorar la realitat. La independència no passa ara d’un 50% de suport, i perdrà vots si fem com si fóssim una gran majoria. El Partit Popular i Ciutadans reprimiran fins on calgui amb tot l’aparell judicial, policial i econòmic d’acord amb el PSOE i la majoria del vot espanyol. La Unió Europea, en plena crisi, no aturarà un Estat disposat fins i tot a abandonar-la abans d’acceptar una Catalunya lliure. Crec que la millor opció ara és ampliar la mobilització fent un front comú amb els demòcrates catalans i espanyols per defensar la democràcia i un referèndum d’autodeterminació pactat. És un camí més llarg, però restaria vots al PP i Cs, ens donaria més força i el suport imprescindible d’Europa.