Terratrèmols

Quan m’arriben notícies sobre catàstrofes sísmiques i volcàniques, em venen al cap pensaments contradictoris. Per una part, no cal dir-ho, em compadeixo de la gent afectada i les vides perdudes; i per l’altra, em tranquil·litza pensar que la Terra es manté viva; i espero que ho sigui per molts milions d’anys. El mantell de la Terra és radioactiu. Quan els àtoms s’hi desintegren, emeten partícules que col·lideixen amb els àtoms veïns generant energia calòrica; aquesta escalfor és la que fa que el nostre planeta es mantingui calent allí on no hi arriben els raigs solars. Sense aquesta radioactivitat, no hi hauria activitat sísmica ni volcànica i el planeta seria una massa inerta i freda. Aquesta situació seria, probablement, incompatible amb la vida tal com la coneixem. Quan pensem en canvi climàtic, instintivament aixequem el cap envers l’atmosfera i el Sol. A la Terra hi ha hagut molts canvis climàtics dramàtics que no han afectat la seva supervivència. El gran canvi climàtic definitiu, destructiu de tota forma de vida, si arriba, no ho farà des del cel, sinó des de sota del mantell de la Terra, quan ja no hi hagi terratrèmols ni erupcions volcàniques. Tanmateix, si això passa, els humans segurament ja farà temps que no hi serem per veure-ho. Tot això no ho dic jo, pobre de mi!, sinó un jove i eminent físic de la Universitat de Cambridge, Christophe Galfard (The Universe in your hand, 2015), deixeble del professor Stephen W. Hawking.