El que pot un documental

Dimarts, dia 16 d’octubre, a part que el nostre estat d’ànim ja estava trasbalsat, en pensar que dues de les persones tancades en “presó preventiva”, els dos Jordis, complien el seu primer any d’un captiveri que, com tanta gent, considerem injust; a la televisió varen fer un reportatge sobre una malaltia, d’aquelles que entren, de ple, dins de les qualificades com de “causes desconegudes”, que sota el títol de Peixos d’aigua dolça (en aigua salada), partint de l’exemple de dues persones que en són afectades –un nen de 10 anys i una noia de 23–, ens feien un retrat dels efectes i les conseqüències d’aquesta afecció, “l’autisme”. Un trastorn que, a part del sentiment d’impotència que representa per als pares, encara, en alguns entorns, segueix essent un motiu de certa incomprensió. El programa a part de retratar la situació que es troben, els i les que pateixen la malaltia, intentava fer una reflexió de com, avui, actua la nostra societat, a través dels respectius mitjans, cal treballar d’acord amb l’ajut i el suport que necessiten, tant els afectats com les respectives famílies, pel que respecta a la millora del seu estat, així com de la seva inclusió en l’ensenyament i en la vida laboral, vetllant per un futur, al més digne possible, per a tots ells. Els que ja som grans, que un dia vàrem ser pares, i avui tenim nets, ens solidaritzem amb aquells que tenen un fill d’aquelles característiques, valorant l’exemple que ens donen, pel que fa al bon tracte, la serenitat i l’estima que, la gran majoria, tenen envers ells. És el nostre parer.