Documental sobre Fontserè

Vull referir-me a la carta publicada en aquesta secció del senyor Ettinghaussen relativa a l’article d’Isabel-Clara Simó sobre el meu documental Art i rebel·lia / Carles Fontserè a contracorrent. Carles Fontserè considerava que els aliats, especialment França, la Gran Bretanya i els Estats Units, havien abandonat la República espanyola a la seva sort i l’havien traïda. Aquest és, crec, el marc i el fonament ideològic de Fontserè en la seva posició pro Alemanya. Però és que, d’altra banda, a ell, un sobrevivent, li havien resolt la vida amb l’ocupació de París. Per primer cop després de set anys va tenir papers de refugiat; li van proporcionar feina regular, havent passat anys d’autèntica gana, juntament amb el seu company Clavé a la revista La Gerbe (revista nazi d’expressió francesa); i per si fos poc el director de la publicació, Eitel Moellhausen, que ja havia ajudat el germà d’en Carles, va evitar a darrera hora que la mare de Fontserè, refugiada, anés a parar als camps de concentració. Més que entrar en cap valoració, crec que cal tenir presents tots els factors per tal de jutjar millor els mecanismes mentals de Fontserè, que no, no és cap filonazi, durant l’ocupació. Sí que estaria d’acord que la benevolència constant amb què tracta els alemanys en les seves memòries –no en desaprofita mai l’ocasió– és escrita en un moment, moltes dècades després, quan ja se saben de sobres les atrocitats i aberracions del nazisme, cosa que hauria demanat almenys algun comentari. Però el tarannà de Fontserè era provocador de mena, i això hauria traït l’esperit del personatge que s’havia construït.