Els nacionalismes a l’Estat espanyol

Fa 40 anys que expliquen als espanyols que hi ha un virus perillós en els nacionalismes perifèrics, però més aviat està quedant clar que el nacionalisme veritablement perillós és l’espanyol. Invisible quan té sotmeses les nacions amb les quals conviu, emergeix quan aquestes nacions prenen protagonisme. Els nacionalismes perifèrics ho són de supervivència, perquè la seva raó de ser no és imposar-se sinó no deixar-se anul·lar. S’assemblen al feminisme, que no lluita perquè les dones s’imposin, sinó perquè no siguin discriminades. D’igual manera el nacionalisme català malda per tal que no es trepitgi la identitat catalana en un Estat que viu per a la supremacia de la identitat espanyola. Aquesta és sostinguda per un Estat, unes institucions, una cultura potent, un passat imperial… la seva raó de ser no és sobreviure, perquè no se sent amenaçada, sinó imposar-se. S’assemblaria més aviat al masclisme, que, en una situació de predomini, persisteix a mantenir la dominació dels homes sobre les dones.