La pols que torna

La història no és cíclica, però de vegades tornen cadàvers que ja haurien de ser pols. Ara veiem, però, que el vent no se la va emportar. Tornen amb la mateixa fatxenderia de sempre. La podem veure en les cares dels adolescents seguidors de Trump als EUA, increpant un indígena. La podem veure i sentir en les tergiversacions i mentides d’alguns polítics a Espanya, en les detencions arbitràries; la podem palpar quan, a força d’insistència, es volen convertir mentides en veritats i veritats en mentides, i la sentim quan la democràcia esdevé una pantomima i veiem l’opinió pública tan fàcilment manipulada.

Resulta que els errors del passat es repeteixen, la història és sempre l’oficial i al poder no l’interessa gens el coneixement i el pensament lliures. Els discursos grandiloqüents d’exacerbació de sentiments imperialistes tornen a tenir vigència tant a Europa com als EUA. Es vol confondre el nacionalisme resistent del qui no vol ser aixafat amb el nacionalisme agressiu del qui està acostumat a fer-ho i creu que la història li ho justifica. La veritat no és moda, la ignorància sí.

Els agredits poden ser ara considerats agressors i s’acusa els primers de violents. Menteix i menteix que alguna cosa quedarà, diu una màxima castellana. Mentrestant els pobres mortals combreguem cada cop més amb rodes de molí.