I ara toca Montserrat

I ara, oh casualitat!, s’ha destapat un suposat (o no) abús a menors a Montserrat. Qualsevol que em conegui ja sap la meva opinió respecte de qualsevol que gosi fer qualsevol mena de mal a una criatura que, per mi, és el més sagrat que hi pugui haver sobre aquest món fastigós que hem creat: cap atenuant ni cap perdó.

Dit això, després de gairebé trenta anys, una (suposada) víctima d’abusos, i si és veritat em remeto al que he dit abans, denuncia uns (suposats) abusos per part d’un monjo que ja és mort. Home, han passat molts i molts anys i el (suposat) culpable ja no hi és; no hi ha hagut abans cap moment per denunciar-ho?, ha hagut de ser ara?, no és per res, però el moment polític és molt especial i això fa una certa ferum.

Montserrat, per als catalans, és molt més que un monestir; creients o no, allà hi tenim un símbol de la nostra identitat. Per què la (suposada) víctima va acceptar uns diners? (oferiment – acceptació, pot ser interpretat en el sentit que cadascú vulgui); per què no ho va denunciar llavors?

No sé per què, però, veritat o no, em fa tot l’aspecte d’obertura d’un nou front contra Catalunya, en aquest cas, contra una institució que sempre ha estat implicada en la defensa de la nostra identitat. Ferum, molta ferum. Ah!, i ja sé que em poso en un jardí.