La ciutat de l’alegria

Sí, sens dubte, Barcelona és la ciutat de l’alegria. Tothom –aquí no se salva ni l’apuntador– campa com un elefant en una terrisseria: conductors de vehicles motoritzats que desafien, alegrement, els límits de velocitat i els del sentit comú; ciclistes, skaters, segwayters, patinadors... que envaeixen, alegrement, les voreres, fent d’elles el País de Xauxa (i de Rauxa); vianants víctimes d’un galopant daltonisme semafòric que creuen la calçada –sovint aferrats al mòbil com paparres– oblidant alegrement les magistrals lliçons de Barri Sèsam: Verd: creuar/ Vermell: aturar-se; amos incívics de gossos; fumadors que, alegrement, llencen incessantment burilles al terra; artesans del gargall ben tirat que competeixen, alegrement, per decidir qui el fa més gros; traginers de l’andròmina que, alegrement, encolomen els seus fòtils (electrodomèstics, mobles, roba, tasses de vàter!...) a la via pública, fent d’ella un autèntic via crucis; membres de la confraria del botellón que ens volen demostrar, alegrement, que prefereixen la graduació alcohòlica a l’acadèmica... Sí, sens dubte, Barcelona és la ciutat de l’alegria.