Què és la postveritat?

Tampoc el senyor bisbe de la diòcesi Francesc Pardo s’ha pogut sostreure del discurs de la veritat/postveritat.

En el seu article aparegut en el Full Parroquial sobre el títol “Què és la veritat?” (24-2) deia: “Es constata que la veritat és alterada des de molts fronts per la normalització i acceptació de l’anomenada «postveritat», que consisteix en la mentida sense escrúpols en benefici d’interessos propis.” Certament s’identifica postveritat amb falsejament dels fets, o interpretació esbiaixada dels mateixos –que no és el mateix. Des de la campanya del president Trump s’ha començat a encunyar l’expressió postveritat per definir la mateixa i sense solució de continuïtat s’ha instal·lat en el discurs polític, com ho acredita el judici de l’1-O. Desgraciadament també l’Església catòlica en el dramàtic cas de la pederàstia ha interpretat els fets d’una manera esbiaixada quan no falsejant els mateixos –el silenci en aquest cas és una forma de no veritat. Però tots aquests fets corresponen a la postveritat?

La postveritat com tots els post –també es parla de postcristianisme– s’ha d’incloure dins el discurs de la postmodernitat, que, si històricament s’hauria de llegir com el que segueix la modernitat –en el cas que ens ocupa, la veritat–, sociològicament s’ha de llegir com la crítica o revisió crítica que es fa a la mateixa modernitat. I com es pot fer la revisió crítica de la veritat? Sens dubte des de la versemblança. És a dir: no cal que les coses siguin vertaderes per ser creïbles, sinó que és suficient que siguin versemblants.