Les mentides mai haurien de guanyar

No m’he volgut perdre cap declaració dels presos polítics en el judici de la vergonya, com tampoc les dels testimonis que han declarat fins ahir; la meva impressió sobre la imparcialitat del tribunal és de nul·litat manifesta; i també del ministeri fiscal malintencionat en les preguntes i manipulador en el seu contingut, que de ben segur són tergiversades des de les fons d’inspecció. Fa pudor de cremat, pel fet que el president de la sala del judici té pressa per acabar i sentenciar, tota vegada que no deixa fer certes preguntes, com tampoc contestar amb certes respostes; tampoc permet la projecció dels documents visuals, claus per a l’aportació de proves. Si un testimoni jura o promet dir la veritat, crec que quan menteix s’hauria de processar i castigar pel fet de mentir en perjudici intencionat de l’acusat que s’està jutjant, i en aquest judici es repeteix que el president del govern en el seu moment no s’assabentava de res i que no tenia cap coneixement de res i que la responsabilitat era dels caps de les institucions (dic es repeteix, perquè González Márquez no sabia res i va tenir ministres empresonats, en el cas Zabalza, Roldán, etc.; Aznar, Zapatero i ara Rajoy, tampoc saben res dels esdeveniments de corrupció en llurs governs). Tots els testimonis cridats per l’acusació saben que menteixen, han de mentir, i ho fan sabent que no passarà res, perquè tenen la garantia de la mateixa justícia, que no investiga la veritat, perquè si així fos, s’acceptaria la projecció de proves filmades arreu en aquest judici. En aquest judici que inclou tots els catalans, perquè els acusats són els representants de tots els catalans, fins i tot els catalans espanyols (com es diu que n’hi ha), no es jutgen fets sinó idees, perquè la violència emprada per les forces de seguretat de l’Estat seria l’únic motiu del judici, perquè era l’únic focus de violència que es va produir l’1-O.