La cosa s’embruta

Tenim mala tela al teler; quan, al problemàtic judici de la vergonya contra tots els catalans, en què la justícia té preferències a l’hora d’escoltar acusadors i defensors, hi afegim l’entrada en campanya electoral, amb fitxatges de personatges que esperen fer història passant per la política mitjançant partits hereus del feixisme i nostàlgics del franquisme, i mitjans de comunicació venuts al millor fabricant d’idees per endossar als prou menyspreats ciutadans, en especial als de Catalunya, n’hi ha per fotre el barret al foc. I per si no teníem prou papers als jutjats, ha arribat la guerra de llaços i colors, que sembla que no tenen el mateix significat per a tothom; però s’ha de ser molt curt d’enteniment per no entendre que no són els catalans qui fan por a la resta de l’Estat, sinó l’independentisme, perquè seria perdre el cap de la bèstia grossa. Totes les campanyes electorals tenen el mateix discurs; oferir allò que no tenen i que saben que no tindran, i prometre allò que saben que no compliran, i aquí és allà on els ciutadans han de saber escollir, perquè de miracles ja no se’n fan. Jo voldria preguntar a qui sàpiga més que jo si existiria tanta vocació per la política si els partits no s’alimentessin del diner públic, o sigui que s’haguessin de finançar per si mateixos, amb les quotes dels associats, sistema que s’hauria de preveure amb una nova llei de finançament dels partits. Estan reeixint molts salvadors de la pàtria, que fins i tot tornen a cantar el Cara al sol; compte que per aquest camí i amb aquest soroll es podria despertar el Comitè d’Orriols, i la podríem embolicar fort; val mes que tothom estigui quiet i callat, que són més macos.