El preu dels pactes

Ja han passat les eleccions, Ja tenim dos partits guanyadors, ja tenim un president de govern central per ocupar La Moncloa, però no tenim govern; i tenim el dubte de quin govern tindrem; compte que el capitalisme ja comença a advertir que no hi haurà paraigües per quan plogui per a tothom, que només en tindrà per quan faci sol. Això vol dir que l’intent de voler governar sense majoria al Congrés obliga a acords d’atenció i abstenció a l’hora d’assumir la presidència del govern, però aquests acords també han de tenir un preu, perquè la investidura mai és gratuïta.

Si el socialisme és de tendència esquerrana, crec que el partit guanyador a Catalunya hauria de tenir dret a dir alguna cosa; si no es així, alguna cosa farà la perla; no n’hi ha prou d’haver guanyat aquests comicis, que es necessita governar bé per a tothom perquè es compleixin els quatre anys de mandat; s’ha de procurar esclafar políticament els detractors de la democràcia, els que volen reviure el feixisme, els que la nostàlgia del passat franquista voldrien que el criminal dictador aixequés el cap, gent que quan poden llueixen condecoracions militars per mèrits obtinguts en èpoques de repressió sota la capa del dictador, que normalment bagolen i xiuxiuegen per les clavegueres de l’extrema dreta.

Em costa de creure que tots els votants dels diferents partits atorguin el seu vot amb la convicció que confien en tot el que s’escolta en els mítings i en els debats; si fora així, seria una mostra més de com en som de curts tots en general. Ara començarà la campanya per a les eleccions municipals; és d’esperar que hi hagi canvis en molts ajuntaments, i que les esquerres tornin a guanyar arreu, i que el diàleg i la convivència siguin els estendards per garantir un futur democràtic en què hi càpiga tothom.