Ironia

Un tal Manuel Carrasco i Formiguera, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser afusellat el 1938 per ordre de Franco. Va ser perseguit per comunistes pel fet de ser catòlic.

No vaig pas poder acabar de llegir ni la primera plana.

Potser no calia, però va bé recordar, encara que et caiguin llàgrimes de vergonya. Tothom sabia què passava, però havies de callar si volies estar tranquil.

Ara, en canvi, pots fer i desfer el que vulguis sense que et mirin malament, tot i que moltes vegades no pots aguantar tot el que veus.

Un temps de dictadura en què anaven “bajo palio”, cosa que ningú podia entendre, entre un assassí i un Déu allà mateix quan els convenia.

El temps ha canviat, però les persones no. Abans deien “muerto el perro, se acabó la rabia”. A Espanya no ha estat així, perquè abans de res el petitó ja ho va deixar fet i lligat. No hi entenc gaire, però un dictador té successió?

Catalunya sempre ha estat un món a part; és clar que també Galícia i altres. Ara tothom és bo, matant o no, tots han tornat al bon camí.

Ara bé, el que no veig clar és que molts pactarien amb el dimoni només per poder governar. Jo em pregunto, com és possible voler el bé per a tothom al mateix temps?

No sé si he nascut massa aviat o massa tard. La nostra generació és la que ha dit sí papa, al mateix temps que dèiem sí als fills.

Hem patit, però estic contenta; vaig ser feliç i ja soc gran, no hauré de veure gaires coses més, potser no ho aguantaria!

Malgrat moltes penes que mai no podré oblidar, he sigut feliç; amb els pares, oncles, ties, cosins... hem estat una gran família i molt unida.

Ja sabem que la vida no és cap camí de roses, ni una vall de llàgrimes, tot té la seva recompensa un dia o altre. I jo penso trobar-la!