Som el que donem

Hi ha vida –mai millor dit– més enllà del “procés”? Rotundament, sí. Catalunya bat rècords de trasplantaments d’òrgans. No és, ans al contrari, una dada irrellevant, perquè reflecteix la bona salut de què gaudeix, en general, la nostra solidaritat, encara que, per descomptat, és susceptible de significativa millora. En qualsevol cas, palesa l’excel·lència de molts professionals sanitaris catalans, malgrat un sistema que sovint els coarta. Caldria, també, fer un reconeixement públic als donants –vius o difunts– i als seus familiars; tots ells prefereixen el compartir al competir. I pel que fa a la resta de ciutadans, necessitem referents quotidians i propers com aquests on emmirallar-nos, allunyats de la parafernàlia glamurosa i sobredimensionada que envolta l’elit esportiva i artística. Perquè la donació és un acte de fraternitat humil però grandiós alhora, que dignifica la naturalesa humana i permet albirar, malgrat tots els ets i uts, un futur on l’important no sigui dirimir si l’ampolla és mig buida o mig plena, sinó intentar omplir-la. I és així com farem viable l’esperançador aforisme de Confuci: “No tots els homes poden ser il·lustres, però tots poden arribar a ser bons.”