Opinió

Molt soroll per no res

A Amb la vida no n’hi ha prou d’Antoni Puigverd s’hi fan avinents les vicissituds del gran escriptor Fernando Pessoa, que generalment escrigué en portuguès, però també en anglès i fins i tot en francès, el qual morí als 47 anys, víctima de l’alcoholisme, com tants i tants artistes i intel·lectuals d’aquells dies que estaven convençuts que l’alcohol els propiciava la creativitat.

Puigverd ens fa palès que Pessoa utilitzà una gran quantitat de pseudònims i heterònims i canviava d’estil d’un dia per l’altre: “Encara avui costa de trobar un artista que, com ell, renunciï a tenir un únic estil característic. No podem imaginar un Tàpies que no sembli un Tàpies o un Miró que no sembli un Miró.” Certament, ha quedat evidenciat que els grafistes abstractes Tàpies i Miró no van gosar moure’s dels seus habituals gargots, i per això tan fàcils de reconèixer pel gran públic. En canvi, la frontera dels prejudicis estilístics va ser ignorada pel gran Picasso, el qual deambulà amunt i avall de la història de l’art, menystenint qualsevol frontera estilística, i tothora defugint l’enravenament que marceix la creativitat dels artistes dels nostres dies obsedits a vanagloriar-se amb el seu estil únic. Molt soroll per no res...

París



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.