Cànon de lletgesa
No és res nou que les pel·lícules i sèries adolescents són aspiracionals, amb personatges idealitzats que sovint són idolatrats i imitats pels espectadors. Tot i això, hi ha ocasions en les quals el protagonista, tant femení com masculí, s’intenta representar imperfecte, amb problemes de socialització, autoestima, conducta… per tal de fer-lo més humà, proper a l’espectador, i aconseguir així que s’hi empatitzi. Si més no, aquest intent queda en això, en un intent. Els cànons de bellesa juguen males passades a les productores, incapaces d’agafar actors i actrius menys normatius per tal de representar aquests personatges “reals”. Ens trobem amb persones atractives queixant-se d’un suposat físic insuficient. No cal que digui el problema que això suposa per als espectadors més joves, que prendran com a referència una cosa pitjor que el cànon de bellesa: el cànon de lletgesa. És a dir, agafar persones normalment atractives i convertir-les en l’exemple d’un físic lleig, que per als joves normals encara resulta inabastable. Com si no fos ja prou difícil mantenir l’autoestima alta!
Barcelona