Els balcons seran sempre nostres

Perquè són el nostre trosset de carrer, a hores d’ara. A manca d’auditoris tancats, són l’escenari de sopranos i músics que ens regalen El cant dels ocells o La traviata. Als balcons, aplaudim o cassolegem. Hi veiem el papa fent la bugada. Hi veiem l’oportunitat de tenir cura dels geranis o dels rosers o de muntar un hort urbà i cultivar-nos, en tots els sentits del terme. Posem l’aroma de la menta als ampits de les finestres. Amb una taula i una cadira, ara que fa bo, el teu balcó serà la cafeteria, la vermuteria i la biblioteca. Mentre contemplem el voleiar dels llençols i respirem l’olor de colònia dels suavitzants, les hores passaran gairebé poèticament. Un que s’enamorà des d’un terrat va ser un poeta del segle XVIII que es va fer dir Rector de Vallfogona, mentre contemplava com es pentinava una noia que es deia Flora, amb la seva pinta de marfil. I Salvat-Papasseit també parla de balcons i diu: “Mentre la roba s’eixamora i vola / i tot reposa dins la sesta al sol, / vine, manyaga, on s’escau la pomera / menjarem pomes i ens direm l’amor.”