Joc brut

L’Ajuntament del meu poble convoca, amb caràcter urgent, una plaça de funcionari interí per a cobrir el càrrec de tècnic de Recursos Humans, ja que la titular ha marxat en comissió de servei, fa quatre mesos, a un altre ajuntament. A la convocatòria s’hi presenten 23 candidats. La persona que queda en primer lloc (l’anomenarem “A”), després d’una entrevista amb l’alcaldessa i el secretari de l’Ajuntament, comença a treballar el 2 de març. El contracte és per vuit mesos, amb un període de prova de dos. L’horari, de 7.30 a 15.15 h; però com que “A” ve de l’empresa privada, plega prop de les quatre. La segona setmana treballa dues tardes fins a les set. Ja des del primer dia, les dues administratives que depenen de Recursos Humans se li giren d’esquena (potser per enveja?) i no li donen cap mena de suport. El divendres 12 l’Ajuntament decideix que tot el personal d’oficina treballi des de casa fins a nova ordre.

La persona “A” ha de fer mans i mànigues per anar trobant els arxius i les aplicacions informàtiques que necessita per tirar la feina endavant, fent més hores que un rellotge; treballant dissabtes i festius des de quarts de set del matí fins a l’hora de sopar.

Avui, 14 d’abril, “A” rep una trucada de l’alcaldessa que li diu que, com que no ha superat el període de prova, demani la baixa voluntària. Senzillament al·lucinant!

Ara l’Ajuntament hauria de cridar la persona que va quedar en segon lloc per oferir-li la plaça vacant. Sospito que aquest nou candidat, si és afí a la institució, passarà sense problema el període de prova; contràriament, es repetirà la comèdia fins a trobar l’individu addicte al règim.