Només abraçar

Surto de la residència on està la meva mare des de fa uns anys. Després de tres mesos, torno a veure aquest rostre que tant ens ha donat. Alzheimer en estat avançat. No entén res del que està passant. De fet, ni es recorda al minut següent del que li has dit el minut abans. Però sí que reconeix els seus fills encara. Tres mesos sense veure cap cara familiar, fora de les persones, que, tot sigui dit, la cuiden amb moltíssima cura a la residència. La mateixa setmana que entràvem en confinament ens donaven una altra notícia: càncer de còlon. Tres mesos de trucades per videoconferència, per dir alguna cosa, perquè ella no entenia per què estàvem en una pantalla. Ha sigut molt dur per a tots. I avui, no he pogut abraçar-la, de fet ni tocar-li les mans. I ella, que diuen que no entén res, i que està tranquil·la, amb ulls plens de llàgrimes m’ha dit: “Com et trobo a faltar.” I jo no puc abraçar-la. “És pel seu bé”, em diuen. I em parteixo en dos. Una part de mi que entén que hem de protegir els nostres pares i avis de la malaltia. L’altra part, amb molt de dolor i impotència, perquè estic segura que si ella pogués escollir, de segur que preferiria morir demà abraçada als seus fills, que d’aquí un temps sense poder-los acaronar. Darrere una taula de dos metres, i una mascareta que no deixa veure el nostre somriure d’amor. Potser ens estem equivocant. Quina classe de societat hem construït entre tots? Què preval? Ho deixo escrit: si algun dia em trobo en la situació de la meva mare, abraceu-me i deixeu-me abraçar, fins a morir, encara que sigui a canvi de viure només un dia més.