Seixanta-un diputats

Sí, són els unionistes de l’oposició. Els uneix l’amor indestructible a la unitat de Ñ, sigui de manera regional o monàrquica federal. Un ventall que comparteix l’opinió de José Bono quan afirma que Pp i PsoE són la mateixa cosa a l’hora de defensar el neofranquisme. Quan l’Albiach parla –amb el seu meravellós accent valencià– ho fa amb un to enfadat, amb acritud de subterfugi envers els independentistes, mes no ens explica que són capaces d’abraçar-se amb un xenòfob o d’anar agafats de la maneta amb Vox pel repartiment dels fons europeus. Això sí, elles són progressistes, de pa sucat amb oli però.

Els unionistes es caracteritzen per omplir-se la boca de representar els bons ciutadans, amb la màxima dictatorial que “el límit sempre ha de ser la llei i no la voluntat popular”, com durant el franquisme; són de la democràcia orgànica, vaja. Ara bé, no els diguis que són nacionalistes espanyols per defensar una autoproclamada nació de Ñ; els escau millor dir-los imperialistes en declivi volent aferrar-se a la poltrona. Segons Alexandre Deulofeu, al voltant del 2029 (no va descartar que fos abans), amb la independència de Catalunya, Ñ haurà perdut les darreres colònies. Llavors seran defensors de l’estat català, igual que va passar amb franquistes reconvertits en demòcrates.