Que no ens prenguin el pèl
Començo a estar fins a la pipa de la descarada presa de pèl dels polítics en general. Fa massa temps que malauradament soc conscient de l’avarícia d’aquest sector quan té poder, i que no importa el color, quan l’objectiu és parar la mà sense fer res. Diuen que si no vas a votar no pots reclamar, i jo em pregunto de què ens serveix queixar-nos quan tots els partits fan front comú per conveniència, oblidant tota rivalitat, si enriquir-se a costa de nosaltres és la seva finalitat. Ara resulta que els parlamentaris esperen impacients i sense fer res la seixantena més ben remunerada, i el que té més mofa és que cap dels polítics que a Catalunya han presidit el Parlament diu saber-ne gaire res. Es palesa amb evidència que amb els diners de tots prefereixen pagar ganduls aprofitats que gent amb pocs recursos o pobres jubilats. En diuen l’estat del benestar amb la boca ben grossa i un orgull desmesurat, i no tothom és al mateix sac. Ves l’Urdangarin, que els avantatges monàrquics al cas Nóos va aprofitar, mentre els exiliats catalans no poden tornar, que no es talla ara ni un pèl i passeja amb posat insinuant agafat de la mà de la seva amant. I aquí no passa res! Acceptem l’aixecada de faldilla una vegada i una altra i se’n riuen a la nostra cara.
Girona