Ningú com jo

Qui, millor que jo, pot conèixer o saber el què jo penso? Qui pot parlar de mi millor que jo? Que pot haver-hi enlloc cosa tan important com el que m’està passant a mi? Homes i dones, ho pensem això? Un dia, em vaig trobar amb un amic que, en veure’m, va semblar alegrar-se’n, tot preguntant-me, sol·lícit: “Com estàs?” No va esperar resposta. Tot seguit em va posar al corrent de la seva delicada salut. Acabada la declaració –feta amb tots els ets i uts–, ell, i el seu jo, em va saludar i es va acomiadar amb un: “Bé, sempre em complau parlar amb tu.” Sí, possiblement som així, som el jo, som el nostre ego. I m’ha vingut al cap pensar-ho mentre llegia l’article d’opinió El preu de la resistència que la senyora Borràs ha publicat a El Punt Avui, signant-lo com a “presidenta del Parlament, suspesa de funcions”, com si d’un afany martirològic es tractés. Pel que ens diu podríem deduir –i no vull pas fer-ho– que abans d’ella el Parlament era antiquat, irracional, poc transparent i gens auster. En poques línies, ens informa de les moltes coses que ella ha fet, per quina raó (suposo) li “resulta alarmant i decebedor” i “una decisió arbitrària” tot allò que el Parlament ha decidit fer contra ella. Li fan pagar “el preu de la resistència”? Els llecs, que som molts, podem preguntar-nos a quina resistència es refereix, a la de no admetre el fraccionament de pressupostos (que estem convençuts que es fa sempre que es pot) o a la d’embolicar la troca amb la bandera de la independència tan abnegadament (!?) defensada pels tres partits paladins de la nostra sobirania. Per recriminar-los a tots!